quan la veu s’emmudeix
i mor el poeta deixant inert
el cos que coneixíem,
més enllà de tot,
més enllà del dolor,
sonen per dins
els versos inabastables
de l’amic absent.
Ressonen
amb la cadència compassada
de llàgrimes caient,
el record de poemes conversats
amb ressò passat
de rialles i gestos de complicitat.
Orfe es queda el mot
quan la veu tremola
i ennuegant-se,
sospira per sortir lleugera
del pou d’una gola tremolosa.
Seran ara ja vells els versos
que tornaran de la memòria,
entrelligats amb els records
de les filigranes fetes poemes,
ja mai més
serà el silenci còmplice
de les nits de lluna
feta de gallons argentats.
Em dius mirant-me,
si mor el poeta
i jo llagrimejant
de sentiment
moc el cap com un pèndol
i nego aïrat,
l’home es mort,
el poeta... etern.
http://elhumociegamisojos.blogspot.com/2011/04/hasta-siempre-zuni.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada