Som dues mans d’un mateix cos,
diferents, però quan s’abracen,
només es reflecteix una sola ombra,
dibuixant el contorn de totes dues.
Som com els dos llavis de la mateixa boca,
el de dalt rep la pluja jove que cau
i les llàgrimes que van baixant,
el de baix, amb el temps deixa escapar
part de l’ànima que s’amaga dins la boca.
Tots dos llavis, junts han après
i m’han ensenyat a besar-te.
Tu i jo una ombra que ha après
a besar-se amb el temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada