dissabte, 27 de febrer del 2016

Copsa el crit




Copsa el crit
la paret
de la blanca boira.
Es trenca.
Mil sons petits,
com bocins
de l'esclat sonor
es desfan
en infinits silens
que xucla
la teranyina
lletosa,
humida,
pot ser freda,
ja no recordo.
I jo,
també petit
com un tros
de crit,
desfet
en l'avanç cambra
de la nit,
surto d'aquest nou somni,
esporuguit.
I en l'afany
em faig boira
per rebre el propi crit
per ser clau
d'aquell pany
que em tanca suau
i em fa volar
amb la força de la guaira.
Boira.
Llum.
Petita.
Afany.
Amb tot, només,
melangia.

1 comentari:

Helena Bonals ha dit...

Has capgirat el sentit del pany en el meu poema. T'ha quedat molt bé.