diumenge, 28 de febrer de 2016

Com la boca d'un volcà dormint





Com la boca d'un volcà dormint,
desperta amb el foc
d'un sol que cau
del cel en la vesprada.
I veig des de la llunyania
en un carrer immens,
en una gran via,
com les parets
a contracor encerclen
la darrera llum.
Com un adéu,
que es repeteix
en un comiat continu,
com els dos amants que som.
Et veig de lluny,
i en silent clam,
és el mirar un cant,
repetit,
com un semidéu castigat
per estimar.
Lentament cau en aquest
coll de botella,
sord al so que l'envolta
un sol, petó en galta.
un sol, petó en llavis.
un sol, petó etern,
que cada jorn retorna.

http://encadaversquehasentes.blogspot.com/2016/02/contrast.html

1 comentari:

Helena Bonals ha dit...

M'agrada tot el poema però sobretot el final. És molt millor que el meu, a mi m'agradaria d'haver-lo escrit així!