dissabte, 8 de març de 2014

Et miro als ulls



Et miro als ulls
i et veig cansada,
asseguts al bar
les paraules volen
com papallones
que voleien
sobre un prat de flors
sense deixar-se estar
en cap d’elles.
Mentre, els ulls,
van cavant a poc a poc
pel forat inquiet
de la boca,
cercant ben endins
la teva ànima intranquil·la.
M’agradaria
que el silenci
fos el color de les parets
i pel finestral entrés la llum
de la lluna
en l’instant d’encetar el bes,
picotejant suaument
com un pardal la pell
del teu cos blanca i bruna.
T’imagino onejant
com una senyera,
arquejant-se a cada petó,
a cada carícia,
a cada sospir,
claudicant al desig compartit,
retornant com un cercle,
a l’inici, al bes picotejat,
al llençol del suau vespre
que va caient,
obeint de nou
a l’impuls mutu de ser meva
i escalfar-me el cor
amb el teu cos
xiuxejant les dolces notes
del teu amor.
Escriu-me el teu nom
a la meva pell
amb la suor del moment,
desfés-me eternament
dins teu i... em desperto
amb el silenci
i sóc de nou al bar,
mirant l’ara quieta porta
que m’ha fet somiar despert
amb el plaer
de poder-te estimar
i responc absent,
un inconnex “i tant”.