diumenge, 4 de desembre de 2011

Com un abric de gel

Com un abric de gel,
com un pes
que ens esgota
a cada pas,
és aquell adéu
que em vas donar.
Per camins abandonats
pregunto pel teu pas,
i em responen en silenci
ocells que no volen cantar.
Les nit de lluna plena
m’escalfen els records
d’un ahir feliç
que jo vaig trencar.
I cada bes és un llaç,
i cada braç em prem fort,
i cada mirada em forada,
i jo, sense voler lluitar.
Viure sense tu no és viure,
és morir sempre agonitzant.
Cada pas em porta lluny
i cada instant m’apropa
a la fi del temps,
recordant aquell ball
on em vas enamorar.
 #1112040665459
http://locurasdelpensamiento.blogspot.com/2011/11/divagaciones-ii.html

1 comentari:

José Alberto Socorro - Noray ha dit...

"Vivir sin ti no es vivir,
es morir siempre agonizando."


¡Qué preciosidad!


Un abrazo.