dijous, 29 de desembre de 2011

Ara que el jorn se’n va

Ara que el jorn se’n va,
ara que la nit es comença a pintar,
ara que el sol s’amaga,
ara que la foscor serà llarga,
deixaràs de cercar peuades fora casa.
Closa la porta,
encès el foc,
reposa el cos,
fent l’ànima forta,
regires la memòria
i contes al veí de lluny,
al qui vol escoltar,
al qui calla en la penombra,
tants granets de sorra,
que vau viure junts,
que foren instants a la vora,
moments perduts,
llàgrimes de joia,
clams de plors,
dolors muts,
plegar de mans,
fer camí plegats,
tants granets de sorra,
que ara... són platja.
Ara que el jorn s’acaba,
s’enceta el torn de la memòria,
i ella viu,
amb l’olor de tota una vida,
omplint els buits que mai vas notar,
i ara encetes en la temença.
S’acaba el jorn,
i la nit serà fresca,
blanca la boira gebrada de la matinada,
el llit és cada cop més gran
i la són se’n va de tant en tant,
queden com silents companys
els mots i els gargots amb que fas vida,
queden branques que creixen i et necessiten,
queda de nou el dia,
i més nits i més dies
com ones bandejant
la carcassa adolorida.
Ara que el jorn es tanca,
truca a la porta
una ànima peregrina,
que t’escolta
quan tens la veu trencada.
Safe Creative #1201140914045