He amagat sota un mur de pedra
amb pessics de sorra
que el vent desfà,
les darreres paraules
abans d’encetar
el camí del desert,
del desert de l’oblit...
Duré mentre
es mantingui el record,
el ressò dels mots
que ahir vaig escoltar
al Cafè dels Poetes
amb la seva veu de vellut,
càlida, espaiada,
que em portà per uns instants
a dansar de memòria,
els seus versos
amb música de bolero.
Vindran a buscar-me
els petits grans
del immens desert
per soterrar-me
en un adéu etern,
en un silenci plàcid
a l’abric de l’embolcall
dels penúltims papers
escrits pensant en ella,
abans de fondrem
en la foscor daurada
d’una posta de sol
al desert del meu oblit.
http://retallsmaribel.blogspot.com/2010/11/st.html
2 comentaris:
Gracies.
amagades sota un mur de pedres
cosides a bocins de terra
o tant sols deixades pel camí
amagar vols les paraules
... i un lleuger ressò s’estén
temoroses pugen
escalen el pas
sense saber que els espera
un desert d’oblit
traïció de la pobresa
de la senzillesa dels mots
d’aquell suau ventijol
que tant tendrament palpità a dins
deixa que segueixin a prop
recorda aquells batecs fidels
que des de sempre
vestiren la nuesa de tot sentir
Publica un comentari a l'entrada