mentre en la distància
m’acarones,
deixa’m ben a la teva vora,
tant com la lluna
n’és de l’ombra..
Fes del meu sense sentit
l’ànima del teu caminar,
i descansa amb mi
la pesada carga d’estimar
que deixes cada nit
entre el cubell dels braços.
Fes-me petons
com les gotes de la pluja
en caure tendrament
en un plugim de primavera,
fins estimar-me
amb la força esfereïdora
d’una tempesta de tardor
que encega amb riuades
les rambles
que troba en el seu pas
fins arribar al seu destí.
Vull ser amb tu
la resposta a la promesa pretèrita
que sempre serà viva,
la llum minvant de les ninetes,
l’alè que t’acompanya
fins el darrer mirall,
l’aixopluc de les parpelles,
l’abraçada més càlida, ...
1 comentari:
Crida’m mots
ni que no els senti
que la nit me’ls durà
per les riuades d’estels
que travessen els meus somnis.
Regala’m els teus petons
ni que els teus llavis no em toquin
que el teu amor me’ls durà
pels camins invisibles del cor
fins que, besant-me, em despertin.
Publica un comentari a l'entrada