i degota la saba que ja no serà most,
ni vi company d’hores mortes,
perdudes,
entre branquillons de fusta
on seure l’ànima dolguda.
Plora el cep la branca perduda
com jo l’amor esvaït entre altres braços
entre altres versos
i em diu el cor que també plora
com el cep per la mútua pèrdua,
la seva i la meva cadascuna tan dolguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada