galtejant al vent
les pors de l’adéu,
mentre fredament
es van pintant de vermell
les galtes ploroses
per un destí incert.
Amb la boca
de paper de vidre
i regust de fracàs,
no acaben d’empassar-se
que ja no hi és el llaç
que el va ajuntar.
Trenquen sense crits
uns records i un passat,
són ja retalls d’un nosaltres
que s’ha desfet
en dos pronoms personals,
cada cop més lluny,
cada cop més distants.
http://elblogdelauracaro.blogspot.com/2010/09/rupturas.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada