dijous, 5 d’agost de 2010

I mansa la mar et durà lluny

I mansa la mar et durà lluny,
en un viatge etern
de nits i boires,
de sol i pluges,
de tants companys invisibles
com has tingut,
de tantes absències
que has versat.
Deslligues ancores
i desfàs amarratges,
sense adonar-te’n
els cors que sagnen
i els versos orfes
que naixeran quan marxis,
les ones rebels
que batallaran
penya-segats immòbils,
com guardians
d’un escrit quotidià.
Te’n vas en un camí rodo
que qui sap si...
et durà de nou
fins una nova resurrecció
entre els mots guardats.
Safe Creative #1008056983468
http://desdeminoray.blogspot.com/2010/08/como-vine-me-voy.html

2 comentaris:

Ada ha dit...

Ei, qué bonic... tots aquells poemes que parlen de camins tant físics com de pensament, m'encanten... i aquest el trobe especialment profund!

mq ha dit...

suau i tendrament
dibuixant camins abstractes i indefinits
somnis
il.lusions
es gronxen dins les teves paraules.
ensopegar
caure i enlairar-se de nou
partícules invisibles
polsim d’absències
salut estimada!