Com el penya-segat

Com el penya-segat

enamorat de la mar

a cops de petons

constants.

Com el llamp

que canta

amb veu de tro

sota el cobrellit

dels núvols foscos

color tempesta.

Com el brogit

de dos cossos

estimant-se

sota la llum pàl·lida

d'una lluna aclucant  

l'ull.

Com el rellotge,

que perd el temps

de les piles

que li porten la vida

i escura els darrers

segons.

Com el cor

que galopa boig per tu,

silent fora el cos,

sortint de les ombres

quotidianes

de la vida paral·lela.

https://xanelaliteraria.blogspot.com.es/2016/12/ser-vida.html

Com una safata d'argent

Com una safata d'argent

abans de les festes de Nadal,

em torna el vell llac,

el reflex d'una vida

esculpida amb instants

de pedra

i amb moments de sucre.

Cal només, que el vent,

no aixequi ones

desequilibrants,

ni estarrufi les copes

dels antics arbres

de la riba del llac,

com un marc de fusta

que encercli

com un quadre

la imatge

que ens queda

des de llavors.

http://elraconetdesalluna.blogspot.com/2016/12/blog-post.html

Un cop vaig ser jove

Un cop vaig ser jove

i estimava

com tu voldries

que t'estimés.

Ara,

sóc una mòmia jove,

però encara estimo

de la mateixa manera

com tu voldries

que t'estimés.

Cada aniversari

fictici o no

he estat,

allí on vaig estimar

com tu voldries

que t'estimés.

Un demà no gaire llunyà

ho tornaré a fer

i no en tinguis dubte

serà...

... com tu voldries

que t'estimés.

Cinc puntes de dits

Cinc puntes de dits

enlaira la mà

vers els núvols

que venen de ponent.

Cinc versos

he fet fins ara, cinc.

Com passa el temps,

i el cinc rodó

com un estel,

sembla portar-me

de nou un Nadal erm.

Sense saó.

Cinc jorns

de boira blanca,

farina d'aigua

que mai serà

el pa de l'ànima.

Cinc anys,

 desflorant pètals,

caient.

Calze  queda només

de la bellesa

que jo, tingué

entre els dits -cinc-.

Calze que em veuré.

http://personatgesitinerants.blogspot.com.es/2016/08/flor-boli-rapit.html

Vull notar la mar viva

Vull notar la mar viva

en el meu cos

estimant-te.

Vull saber

que la mar

em ve i se'n va

i que vol,

tornar a venir.

No la vull calmada,

submisa.

La vull juganera,

salada,

plena de reflexos

i coronada d'escuma.

I quan la tramuntana

ens aplegui a la mar,

tota brava,

amb la força

que ella ens dóna,

seguirem avant,

de cara al vent,

si cal lluitant,

si cal amb la mà estesa.

Jo vull la mar amiga,

de petons enlairats,

de sol càlid,

però si la tramuntana ve,

amic,

allí estaré.

http://personatgesitinerants.blogspot.com.es/2016/07/ara-que-el-mar-es-en-calma.html