De nou davant la mar,
dona com tu,
estimada,
sempre com tu.
Com una Madonna,
entre la neta sorra.
Lliure de gent estranya.
Tots sols tu, la mar,
la sorra, el cel i jo.
El més insignificant.
El cabell moll
regalima gotes salobres
sobre el jersei mariner
que avui duus.
Com sempre,
el somriure que m’envies.
Els llavis que m’ofereixes.
Els ulls que em diuen,
t’estimo.
No dubtis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada