Records d’infant.
Finestra de vidre abaixada.
Engrunes de carbó
que el vent em regala
i em fa plorar.
Corren enrere els arbres i els turons,
jo espero impacient la mar.
S’apaguen les llums del cel
en obrir-se la panxa
de la muntanya
i es multiplica el ressò.
Crido al negre de la paret
que en retorna
un tracatà-tracatà.
M’assec en barrots
de fusta envernissada
que un dia fou lluent
i no gastada.
Ballen sobre el cap maletes,
cistells i fardells.
Tanta història amb la imatge
d’aquell balanceig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada