És la història d’una estima
que se l’endugué lluny del mar.
Besava ell la pell de fusta,
i ella es deixava estimà.
El vent els feia ballar.
Rient,
onades salades
lliscaven pels seus costats,
semblava que mai
s’hagués d’acabar.
i...
Oh jorn tenebrós!
L’home que els separà
no sap que mai
es deixaran d’estimar.
Atacant ones la sorra
per arribar al penya-segat .
Voldrà lliscar la barca costa avall.
Es veuen des del llindar
i cada onada un bes
que el vent deixa arribar
Cada rem un braç
que es vol estirar.
Ploren amb la pluja...
la barca i el mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada