El meu cos va conèixer el teu,
jugarem a fer-nos carícies,
els llavis no es volien separar.
M’obrires el cos perquè fos meu
i jo t’ensenyà el camí per arribar-hi.
Instant intensos on descobrires
que podies sentir
en la foscor de l’habitació.
Endevinar on quedava
el tacte en la fina pell.
El so de l’esglai
que podia sortir lliure
des del fons de l’ànima.
Conegueres els meus secrets,
compartires els racons del cos
que havies guardat tant de temps.
Volies continuar però tenies por.
Por a repetir petons i carícies,
jocs d’amagat entre tu i jo.
Passa el temps, i fou silenci.
Ara retornes,
vols fer viu aquell passat.
Llàgrimes que surten de dins,
em fan tremolar,
però has fet tard,
i la meva boca et diu que t’ha oblidat.
Ferit el cor crida encara et recorda.
El cap diu guarda tots els sentiments
que li vas donar.
Els ulls ploren.
Em giro, i d’esquena et deixo
un adéu de pedra.
El meu cor va conèixer el teu...
i mai el va oblidar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada