Li havien parlat de les pedres.
Les havia volgut veure.
Passejant pe la muntanya,
sota l’ombra d’un pi blanc
amb esquelets de pinyes als peus
i una a les mans, jugant.
En va fer fotos i comença a pensar.
Quan temps fa?
Qui eren els que hi van treballar?
Quants mors enterrats?
Les històries perdudes
que potser ningú sabrà.
Dibuixa en la terra solta
esquemes de figures
com havia estudiat,
armes i animals perduts.
I també sense saber
els cossos de dos infants.
El dolor de les morts.
Les pèrdues que el temps no arregla
i que les pedres criden:
“Mireu-nos,
aquí hi ha una història
que us volem contar”.
https://carmerosanas2.blogspot.com/2023/08/relat-dagost-de-la-carme-dolmen-espolla.html
1 comentari:
Moltes gràcies! I disculpa pel retard.
Ja et torno a fitxar... no sé què passa que no s'actualitzen alguns blogs a la barra lateral.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada