dimarts, 2 de maig de 2017

Arqueges ton cos nu



Arqueges ton cos nu
sobre la paret
també despullada,
em mires i allargasses
les mans per captivar-me
entre els braços
i la blanca pell càlida.
Avances els llavis
àvids en la teva  joventut
madura, cercant
quelcom del meu cos
encara vestit.
Em dius, suau,
entre murmuris,
mentre van caient petons
que no vols un altre  error,
equivocar-te
deixant el cos en les meves mans
no pot tornar a passar.
Gaudim instants
de plaer silent,
m'oferiràs la carn blanca
del teu desig, i es cuinaran
tots dos cossos
en el racó d'aquella inhòspita
habitació.
Volíem que anés així,
sense  saber el camí a seguir.
Però amb la seguretat
que la fi no és gaire lluny.
potser repetirem
el joc algun cop més,
depositant equivocadament
la llavor d'un amor
ple de desencís.
Un goig efímer que gairebé
poc més recordarem,
però, mentre l'escalfor
de les carícies
es mantinguin en la pell i el record
seràs nina meva
el darrer amor perdut,
predador d 'esperances mútues,
seré el vell lleó descansant
mentre tu busques de nou
el teu lloc en una altra manada.
Seràs segurament
més ràpida d'oblit,
que hauria de tenir
aquell vell mascle
per mantenir-se viu
en la ment i el cor de la jove femella.
Ho recordaré de tant en tant,
en caure a les meves mans
un papers amb les nostres imatges.