Filant vides que s’estimen, creixent amb entrebancs

 

Filant vides que s’estimen, creixent amb entrebancs,

jorns de pluja baixant per galtes i jorns de sol sortint dels teus ulls.

Petons de reconciliació i petons d’aigua i mel.

Mirades que parlen i silencis que perdonen.

Plors d’infant. Infants que es fan grans.

Nosaltres que som grans i fem de la vida instants de pólvora i fum,

esclat de il·lusions i esperances que es desfan.

Amor! La pau dels teus silencis,

la mà que descansa entre els meus dits,

el cap que reposa i dorm en l’espatlla

i et mira el meu cor com el primer dia.

Enyor dels moments en que podia...

fer volar entre els braços el teu cos.

M’ensenyares la vida de ma vida i el petons dels teus llavis.

M’esporgares de les branques tortes

i tingueres cura de les meves dolències.

Silent i amb ulls plorosos entengueres d’errors propis i comuns

d’errors evitables i de ventades que no eren  nostres.

Sóc gran, vell, i encara aprenc dels teus llavis,

de les mirades i sobre tot dels silencis.

Sóc el cor de la pedra que has anat esculpint

i de vegades crec que sense tu, seria pedra de rierol.

Vell de manies i rutines de repetir allò que em surt be,

allò que mereix la pena de repetir, que millor que estimar-te?

Que millor que ser el teu mirall

i em puguis retocar, afinar arestes i polir?

Se que sóc vell, pel tems que t’estimo i que vull estimar-te,

se que sóc vell perquè m’agraden els silencis de les mirades

i el so dels llavis en separar-se.

Se que sóc vell perquè sap de mi abans que jo mateix,

em saps esculpir, manies noves que et facin feliç

Se que soc feliç, perquè el meu cor ferit m’ho diu

en bategar al teu costat, dia i nit.