La tardor trucava
a la porta,
però encara feia calor
com en una tarda d'estiu.
Un tro anuncià tempesta,
un ruixat inundà en res
tots els carrers.
Un truc a la porta,
vine de pressa,
mullant-nos corrent
fins al portal vell.
Somrigué,
com la nit de les sardanes
i em sortí de nou el desig.
De nou
molls i esclatant de riure,
a l'ombra del vell portal.
Avui no vestirem dubtes,
i els petons dansaven joiosos.
Les carícies feien un aprenentatge
delicat, sense suposicions,
fitxes les mans
pam a pam
estudiaren el teu cos.
Ara no esclatà
cap no, ni sec ni moll
i l'aprenentatge fou mutu
deixant enrere
temors i dubtes.
De peu i de genolls,
tombats en el racó
deixaren les robes
lloc als cossos
i les boques sense descans
ens van ajudar a conèixer-nos
una mica més.
A la fi, desfermats,
el següent pas
fou la intima coneixença,
la penetració
del pensament
fet acte d'immens plaer.
Dels dos cossos n' érem
només l'ombra d'un,
i de nou vaig sentir
deixem-ho aquí i així
res ha passat,
però mai ho oblidaré.
Mentre jo em preguntava,
quan ho repetirem?
https://elpesdelaparaula.blogspot.com/2015/01/era-una-nit-destiu.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada