que es marceixen d’any en any.
Assedegades de mots que l’estimin,
poc a poc van apagant-se
els pètals multicolors.
Esperen dels teus dits
l’ombra que no acudeix.
Les mires de lluny,
tant de lluny
que ni es veu el verd
dels teus ulls.
Maig té al meu cor divuit flors
que surten del fred de l’hivern
i la distancia del teu oblit,
esperen uns mots,
esperen uns petons,
esperen unes carícies
que qui sap quan arribaran..
1 comentari:
Son poques flors pel meu febrer
que esta molt més atapeït
però cantem versos a l'amor
amb cada degoteig dels dits
regalimant un sentiment
amb un gest, un mot o una flor,
i un cor potser massa encongit.
Els teus pètals no es marciran
perquè estan fets de mots en vers
en un jardí amb el terra humit
que el sol d'estiu mira somrient,
on les poncelles creixeran
bevent tot l'amor que els teus dits
sabent transmetre als meus febrers.
I així els petons que has desitjat
per a les teves flors de maig
t'arribaran del mes que vols
creuant tots els dies de l'any
com pluja fresca d'amor.
Perquè a la poesia viu,
tot allò que el poeta escriu.
Publica un comentari a l'entrada