Febrer queda enrere

Febrer queda enrere

entre les boires

que pugen com ànimes del terra.

En l'aire queden

fantasmagòriques,

les llums mig apagades

dels vells fanals.

El so de les petjades

ressona sec.

La nit,

llegeix mig a fosques

els versos plúmbics,

del vell escrivent,

desconcertat per l'absència,

pel silenci que l'envolta.

La Lluna arriba tard

i mig amagada,

no sent el sospir incert

que es desgrana

en la vella boca

per l'aimada que no apareix.

http://josemanuelserna.blogspot.com.es/2017/02/hoy-sobre-la-linea-reedicion.html

Volàtil

Volàtil,

de fragància romàntica

i mirada perduda,

veu suau,

més callada

que explícita.

Et noto al darrere

quan passo

pels voltants

del passeig

les llargues tardes

de la tardor

i les fredes de l'hivern.

Et se present,

tant sols el vol

de les fulles seques

al teu pas,

cruixint sota el teu pas,

t'endevina,

sense tornar la vista

vers uns espatlla

que t'amaga.

Distant,

m'esperes

en la cantonada

de sempre

i amb un somriure

de nina de porcellana

em dius

que t'adones

que hi sóc,

un instant

de quietud eterna

que es marxa

amb el mateix sigil

que la vida va marxant.

Cauen llàgrimes avares

Cauen llàgrimes avares,

per plorar un passat

que és mort.

Descansa el cos

inert, d'un ocell quiet,

un record present

d'un passat ja fos.

Gasives no volen caure

en una altre buit,

i rellisquen

entre solcs

d'arrugues velles.

Són gotes que ploren,

un ahir que no fou,

un silenci trencat

per sanglots

de vell pueril

sense joc,

i gairebé

sense records.

Col·lapse

de mirades perdudes,

de perquès

sense respostes.

 Gasives llàgrimes buides

espines d'un passat

maldat.

http://locurasdelpensamiento.blogspot.com.es/2017/02/ausencias.html

Dis-me un dia amor

Dis-me un dia amor,

encara que no ho pensis.

Deixa’m posar a ma

al ventre

quan dansi entre plaers.

Distreu el pensament

mentre juguen el llavis

a amagar-se

entre plecs i muntanyes.

Fes un cadenat

Dels nostres dits

en els moment més íntim.

Recorda.

si, recorda l’instant

solitari,

on tot arriba,

on tot s’acaba.

I som junts

l’univers etern.

Recorda.

si, recorda l’instant

solitari,

on els cabells

molls,

s’apeguen a la pell,

nua,

coberta

tant sols pels petons

silents,

els versos escrits

en les corbes línies

que ens sabem de memòria,

i ara lluny

dibuixo de nou

amb llapis de carbó.

Mata’m d’absència,

Que d’amor

ja m’has mort.

Uns camins

Uns camins

que es creuaven de tant en tant,

Uns mots de conversa

que desfeien silencis intermitents,

Ens vam conèixer entrant suaument

dins dels cors amb mirades

que parlaven més enllà dels mots,

dues ànimes diferents

que podien ensenyar cares

d’una mateixa soledat.

Uns dits

que eixuguen llàgrimes relliscant,

un petó de comiat,

una mà que prem un adéu,

un temps que es repeteix esperant

quelcom que mai arriba

i aprofita el que te a mà.

Saben que ens equivocàvem

vam endinsar-nos en carícies

d’amagatall

que no s’havien de repetir,

Ser un, entre tots dos per uns instants,

malalts d’un amor que no arriba,

acaronant el cos jove

que vol ser estimat

per petons plens d’experiència

i dits ferms recorrent el cos nu,

explorant hora a hora tota la nit,

fent del temps el nostre amic.

Era un error que volíem fer,

per no repetir mai més.

Des d’aleshores miro cada nit el rellotge

i reviu en mi cada instant,

cada moment,

fent l’amor bategant calent

amb esglais

que deixen escapolir

el record efímer d’aquella nit.

Mai es va repetir,

aquell vespre entre nosaltres,

tant sols s’escapava un sospir,

quan les mirades es creuaven

cada jorn més lluny.

Saben que ens equivocàvem

vam endinsar-nos en carícies

d’amagatall

que no s’havien de repetir.