Uns camins

Uns camins

que es creuaven de tant en tant,

Uns mots de conversa

que desfeien silencis intermitents,

Ens vam conèixer entrant suaument

dins dels cors amb mirades

que parlaven més enllà dels mots,

dues ànimes diferents

que podien ensenyar cares

d’una mateixa soledat.

Uns dits

que eixuguen llàgrimes relliscant,

un petó de comiat,

una mà que prem un adéu,

un temps que es repeteix esperant

quelcom que mai arriba

i aprofita el que te a mà.

Saben que ens equivocàvem

vam endinsar-nos en carícies

d’amagatall

que no s’havien de repetir,

Ser un, entre tots dos per uns instants,

malalts d’un amor que no arriba,

acaronant el cos jove

que vol ser estimat

per petons plens d’experiència

i dits ferms recorrent el cos nu,

explorant hora a hora tota la nit,

fent del temps el nostre amic.

Era un error que volíem fer,

per no repetir mai més.

Des d’aleshores miro cada nit el rellotge

i reviu en mi cada instant,

cada moment,

fent l’amor bategant calent

amb esglais

que deixen escapolir

el record efímer d’aquella nit.

Mai es va repetir,

aquell vespre entre nosaltres,

tant sols s’escapava un sospir,

quan les mirades es creuaven

cada jorn més lluny.

Saben que ens equivocàvem

vam endinsar-nos en carícies

d’amagatall

que no s’havien de repetir.