Sóc
aquell ahir
que
no va venir,
i
que mai tornarà.
Sóc
aquell temps on somiar
era
compartir futurs incerts
entre
petons
que
s'anaven escapant.
Sóc
aquelles nits
que
es feien eternes a la ciutat
sense
marxar d'aquell carrer
on
escoltàvem les cançons
que
ens parlaven de solituds
que
encara no havíem tastat.
Sóc
aquella ombra
que
s'escola en la nit
mentre
li fas l'amor apassionada,
pensant
de lluny en un record
que
mai es produí.
Sóc
el mot eteri
que
t'arriba
i
et parla de carícies
i
et fan reviure temps de versos
que
s'escampaven
pel
menjador
on
compartir-ho era tot.
Sóc
el bes
que
t'arriba un cop a l'any
com
un comiat,
com
un regal
i
et deixa
després,
un regust amarg.
Sóc
la carícia
que
t'arriba en la tardor
d'un
dia perdut en el calendari,
de
tant en tant
i
que fuig d'amagat
entre
esclat d'humanitat.
Sóc
la paraula
que
t'encercla
i
no deix de prémer el cor
que
tant et va estimar
i
que mai ho vol deixar.
Sóc
la nit
que
et vas prohibir
per
la resta del demà,
perdut
entre les ones de la mar,
mirant
com marxa
el
tren de l'eternitat.