Em deixes el silenci com a company
mentre recordo el darrer instant, les sensacions de la pell,
El petó és un regal que no cal guarnir. (Rr) El pes de la paraula és la càrrega més sublim i alhora la més feixuga, quan vola mai es pot tornar a atrapar. (Ml)
dissabte, 28 de juny del 2014
Em deixes el silenci com a company
les sensacions de la pell,
divendres, 20 de juny del 2014
Cada cop que veig
Cada
cop que veig
aquell
descampat,
on
d’amagatall
em
deixaves jugar
a
ser el teu amant,
miro
si hi ha
qui
com jo vol jugar
al
mateix joc,
el
joc d’estimar.
D’esquena
al mon
et
demanava el meu cos
posar-se
dins el teu,
un
xic barroer,
un
xic innocent,
amb
la il·lusió dels temps
que
mai tornaran,
amb
les presses dels instants
que
se’n van volant.
I
la tarda va caient a poc a poc ,
sembla
que el sol
vol
mirar de reüll
el
nostre amor
i
no vol marxar.
S’acaba
el temps
i
tot torna a ser distant,
els
teus llavis
que
semblen deixar-se besar
com
un adéu
que
es diu silent,
mentre
es desfà
el
camí
que
t’ha dut fins aquí.
dilluns, 16 de juny del 2014
D’enyor el temps se’n nodreix
D’enyor
el temps se’n nodreix,
de
soledat el silenci
i
de temor la nit.
Dis-me
amiga
on
és l’absent i el cercaré.
Esperar
en la teva absència,
retrobar
el teu somriure,
cercar
l’escalfor
de
tantes hores compartides.
Desfer
somnis
que
mai es fan realitat,
cercar
rere els núvols plens,
la
llum del sol,
aturar
per un instant
el
ball constant
de
les ones juganeres,
fitar
a escapar
del
vent
en
mig del camp solitari,
esperar-te,
em
fa creure
que
tot ho podré fer
quan
estiguis amb mi.
diumenge, 15 de juny del 2014
No n'hi ha prou amb el petó fugisser
No
n'hi ha prou amb el petó fugisser,
ni
amb l'estel que cau,
ni
aquella carícia
que
és com un tel de teranyina.
No
n'hi ha prou amb el mot cridaner
la
tremolor del cos suau,
ni
la rialla fictícia
que
es com una altra enganyifa.
N'hi
ha prou
amb
la llàgrima descendent,
el
tacte de la mà calent.
N'hi
ha prou.
dissabte, 14 de juny del 2014
I jo deixar que cada mot
I
jo deixar que cada mot
sigui
la futura llavor
dels
instants d'un futur proper,
restar
silent
mentre
es desenvolupen
entre
pluges d'estels
i
regats pels raig
de
la lluna vagin creixent.
Acaronar
altres records,
mentre
espero el moment
de
fer-los presents
amb
nous records
que
encara no ho són.
Veure
passar els núvols
de
vespres de tardor,
d'hivern,
de primavera
o
fins i tot d'un càlid estiu,
esperant
un retorn
que
s'allargassa.
Puc
sentir la vida
-com
tu- mentre passa,
mentre
marca el cos
envellint
la pell i el cor,
fent
feble tot allò
que
abans era fort,
mentre
s'escapa lentament
batec a batec
la
poca força
que
li resta al meu alè.
I entre els cabells
I
entre els cabells
naveguen
els meus dits,
descansant
com en un port
els
llavis en els seus.
Recordo
que en deies
eren
mentides, els mots,
que
et parlaven d'ella.
Descansen nusos els cossos
després
de l'exercici
desesperat
que
nosaltres sabem
lluny
de l'amor.
Un
clam,
de
solitud llunyana compartida.
Hem
fet nostre, el llit furtiu
que
no vas voler conèixer amb mi.
Els
seus llargs cabells
embolcallen
les tristors
amuntegades
dels nostres cors.
I
són les furtives carícies,
bàlsam
que va atenuant
les
velles ferides.
Tants
silencis en el temps,
tantes
paraules, per tu,
amb
vernís de mentida,
per
mostrar-te recelosa
d'un
no res compartit.
Tan
negar-me
les
estones implorades
i
els mots callats
entre
somriures
i
petons d'esbiaix.
Tancant
portes
que
altres cors trencats,
han
entreobert dolçament,
sabent
que no hi ha
res
a guanyar, ni res a perdre,
només
compartir la soledat distant
que
altres cors ens han deixat.