Miro rere els vidres del balcó
i veig com bolets van sorgint
els paraigües de la gent del carrer.
Sota cadascun d’ells
recordo moments
del mateix color,
a la teva vora,
mullant-nos les espatlles
sota un estri massa petit
per a tots dos.
M’imagino per un moment
que entraràs de nou
per la porta i tota molla,
em somriuràs comentant
el xàfec que t’ha enxampat.
Cercaràs els meus braços
i uns llavis càlids
per oposar-los
a la frescor que portes.
M’ho imagino
perquè sabent
que no succeirà,
cada jorn on la pluja
m’acompanya,
ho espero
amb la candidesa
d’un infant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada