Com una història
que conec com si jo mateix
l’hagués escrit,
l’hagués viscut.
El meu cos es remou
a cada remors
de les paraules
mentre llegeixo
la teva experiència.
Com si haguessis vist
per un forat part
de la meva
i la contessis
en veu alta.
Tants records perduts
en els records
que em mantenen viu.
Tantes hores coneixent-nos
i tenir a l’abast la teva pell
i els teus llavis.
Olorar el perfum
de la teva fragància
que s’escapa del teu cos.
Viure aquelles ocasions
com si encara poguessin
ser de nou realitat.
Trencar-se
en tantes parts el meu cor
com fugides hem tingut
que anant cosint.
Si lo senzill fora oblidar-te,
perquè cerco el camí difícil
de tornar a tu
entre les imatges velles?
Si el meu enyor
creix a cada moment,
com es què em torturo
esperant que donis
el primer pas?
Vull sentir
de nou el teu alè
en el meu clatell,
i després les mans
acaronant-me de nou,
per més tard sentir el llavis
caminant pel meu cos
per iniciar una nova vivència
que qui sap si...
Durarà per l’eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada