Marxes i et veig d’esquena,
Llavors el món es fa petit i gris.
Les paraules surten enrogallades
mentre l’oïda perd l’ocasió d’escoltar-les.
A casa m’agrada el pati del darrera
on el meu món més solitari, és més meu.
Allí on escric quan puc,
quan el sol no m’enlluerna
i el vent no fa volar els papers.
Acarono el llom del meu gos
assegut al terra al meu costat,
com carmanyola d’apetits i de desitjos,
de secrets i sobre tot de temors.
Ell, el meu amic,
callat com els meus versos,
afònics de veu que els hi donin vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada