Surt l’ull de pedra
que s’amagava dins l’aigua
per a veure’t mentre passeges
a la vora de la riba.
Molla l’ànima i espessa
per trobar-te riuen els sons
de l’aigua humits i tant a la vora.
Volen els arbres jugar dins la riera
plena per recordar aquests jocs
a l’hora de la sequera.
Mentre, els núvols aguaiten
per damunt les serres
i veure l’espai moll
on també voldrien jugar.
Jo a la riba, miro i espero,
recordant aquells moments on érem
l’un per l’altre i el nostre món
s’acabava en la riba més propera
dels nostres somnis,
mentre apreníem a estimar
en els despertar dels nostres sentits.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada