diumenge, 31 de desembre del 2023

Deixa’m el teu cos

 

Deixa’m el teu cos

vibrant damunt del meu cos,

una comunió.

Pujo els darrers esglaons

 

Pujo els darrers esglaons

d’una escala s’acaba.

I pel davant me n’espera

una nova, més llarga i coberta

per una boira que els sol

dels dies anirà esvaint.

Cada pas, cautelós,

alegre, poruc,

il·lusionant,

vindran de nou

amb la lluna que és pon

de vegades tota blanca,

altres creixent o minvant

i també, n’hi haurà

que s’amagui

per vigilar-me des de la foscor.

Miro al cel i em pregunto que m’espera.

Si les ferides d’aquest

que ara marxa se’m curaran

o es faran més profundes.

Si em quedaran paraules

per alliberar el cor

i si els ulls et tornaran a veure.

Un incert futur que com sempre

m’espera sota la llum tentinejant

d’un fanal que es vol apagar.

 

https://elraconetdesalluna.blogspot.com/2023/12/blog-post.html 

dissabte, 30 de desembre del 2023

El poble s’ha quedat buit d’infants

 

El poble s’ha quedat buit d’infants.

Primer en nombre,

després en interès.

El carrer ha perdut l’encant

i els jocs hi són enllaunats.

En el ressopó de la nit de Nadal,

explicava als petits de casa

els que fèiem nosaltres en mig del carrer,

jugant tota la colla.

En mig del carrer, i els cotxes?

No n’hi havia tants.

La gent seia a les portes de les cases

i xerraven mentre nosaltres anàvem

carrer amunt i carrer avall.

Jocs que ara només són vius

entre la memòria i les veus dels més vells.

Allí jugàvem a les estàtues,

allí fèiem el de cuita i amagar,

mes enllà fèiem curses pels carres,

la goma elàstica,

llavors de nenes però que nosaltres

no enteníem de separacions,

la corda voltant per sobre els nostres caps

i per sota les cames...

Pinta somriures aquests records

que gairebé duraran el temps d’un somni

i s’esvairan en despertar.

Però qui sap si...

de nou podrien reviure

en un proper estiu.

 

https://carmerosanas2.blogspot.com/2023/12/quan-ens-trobavem-i-jugavem-records.html 

Estic en un bar

 

Estic en un bar,

com sempre sol.

Be, sol no,

avui m’acompanya

una ampolla mig plena ara,

m’estic entrenant

per les darreres ocasions

d’aquestes festes.

Hi hem d’anar entrenats,

no sigui que féssim el ridícul

davant la família

i soltéssim allò

que ens hem anat aguantant tot l’any.

I mentre l’ampolla es va buidant,

el meu astorament  va creixent.

Amb cada glop imatges

que ja no recordava,

m’han anat visitant,

algunes amb sorpresa

per realment no recordar-les,

altres pel dolor que m’infringeixen,

unes altres perquè crec

que no tenen res a veure amb mi.

Vull fer un altre glop,

el darrer em promet.

Se que m’enganyo.

Avui, ara,

vull baixar al meu propi infern

i veure si en sóc capaç

de sortir-me’n viu

d’aquesta dura batalla.

El rom m’ajuda a creure

que puc creure

en poder vèncer

aquesta quimera interna.

No, ara, ja no faré cap glop més.

Per fi m’ho he promès a mi mateix.

A menys que n’enceti

una altra d’ampolla,

cosa que realment

m’estic replantejant seriosament.

Si jo pogués donar-li la culpa

de tot a la persona

amb qui ara mateix hi penso!

Qui sap si ...

en algun moment guanyaré

aquesta lluita interna i sorda?

 

https://torosalvaje.blogspot.com/2023/12/acodados-y-mudos.html