El pes de la paraula: Pas a pas es va acotant l’any

Pas a pas es va acotant l’any.

Un any on la mort

m’ha acompanyat tant d’a prop

que semblàvem una parella

passejant agafats de la ma.

He perdut molt,

altres han marxat,

estimacions ingràvides

han deixat de parlar

i el cor ha seguit bategant adolorit.

He escrit,

escrits que he cremat per no ser llegits,

altres han nascut

per ser immortals en el silenci,

pocs han rebut la visita

d’uns ulls

per passar com una patina de pols

que es deixa caure sense soroll.

Em veig i no reconec

aquest rostre tant envellit

i fins i tot la veu ha afluixat el to

i surt com marcida de la gola.

Jo també miro enrere

i sense sentir-me derrotat

per aquest any que fineix,

vull creure que s’endurà quelcom bo

que qui sap si... potser algun dia

m’agradarà recordat.

Ara el meu passeig roman

per les tardes ja fosques

d’un hivern fred,

amb la soledat d’uns passos

que ressonen pels carrers buits

del meu vell i solitari poble,

on la mar no ha volgut arribar mai,

les muntanyes en marxen llunyanes,

només el riu, abans poderós,

ara passa de puntetes

per la vora de les cases.

I no saluda en passar!

El pes de la paraula