Marxes cap a on la mar t’espera.
Deixaràs petjades
en la sorra esperant
que un altre jorn,
jo pugui posar-hi el meu peu
dins i fer el mateix camí.
Em deixes avís d’on vas
però no em deixes venir.
Descansaràs dins la cabana
quan el sol ja tard es pongui
per l’horitzó.
Em diràs que penses en mi
i que has notat el meu tacte
quan la mar t’ha besat la pell,
i jo m’ho creuré.
Perquè necessito creure
que es veritat.
T’asseuràs a la porta
i llegiràs paraules deslligades
que et recordaran el poemes
de quan els vaig escriure
en un temps llunyà,
el cor bategava fort
i et tenia més a prop .
Però a la matinada amb el ralentí
de l’albada et mancarà l’escalfor
del meu cos entre els llençols,
encara que hi hagi qui intenti
fer-ho oblidar.
No hi haurà rosada vora la mar
que cobreixi les teves petjades
fins que arribin els meus peus
a solcar els motlles dels teus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada