Avui he fet castells
de platja amb paraules buides
i finestres d’aire.
No tenia fonaments,
volia que l’aire se l’endugués,
que tornes a la platja pla
per besar des de sota
l’aigua salada del mar,
com beso jo les llàgrimes
que regalimen galtes avall.
Com m’ajuda l’aigua
de la mar a confondre el motiu
de la meva tristesa.
Avui potser estaràs de festa,
mentre l’ànima sanglota
a estones perdudes
les repetides absències de cos
i de paraules,
que quan arriben
són tan buides
com les parets del castell.
Faré tants castells
que cada runa sigui un punt
en el camí a fer
per retrobar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada