Em dius que ets lluny

Em dius que ets lluny,

absent,

i a cops, també distant.

Em regales els silencis

i em fas desitjar

uns petons que mai arriben.

Et guardes el cos

lluny de la punta dels meus dits

i de vegades

també de les mirades.

Somrius quan promets

i quan em negues les  promeses.

Et desitjo en el si absent

i amb el no que fereix.

Cavalca l’ànima

malalta d’un amor llunyà,

envers la boira del no res

i es troba solitària

lluitant a l’entrada

del bosc d’espines

ple de roses de tots colors

que em recorden

la fragància

de la persona estimada.

Ferit i abandonat

no se si retornar

al meu casal

o seguir el camí

del desterrament  

al qual em condemna

el teu silenci.