He dibuixat tant cops

He dibuixat tant cops

els teus límits,

que tanco els ulls i els veig,

se l’alçada dels pòmuls,

l’angle de la barbeta,

l’arc del llavi superior

i la densitat del cos sencer.

Conec l’amplitud del sinus

i la velocitat del rierol

corrent entre ells

per arribar a l’oasi

més enllà del desert

del cos nu.

Se la flaire d’humitat

de la selva baixa

allí on la vida neix i mor,

on els sentits s’extravien

cercant les penombres embruixades,

jugant amb les serps bessones

que t’acaronen

i t’encerclen

per fer més agònica la derrota

i el defalliment.

Queda esperar el moment final,

on es refreda el temps

i fins i tot, la neu sembla càlida.

He escrit tants versos,

que em sembla escoltar-los entretallats,

entre els sísmics moviments d’un cos món,

que es belluga violent,

i treu les urpes i les clava,

i ensenya les dents

i deixa marca.

Com una lluita ferotge,

com una treva pactada,

com una pau admesa,

reposen els guerrers

i confraternitzen.

Repòs,

descans,

com els mots un cop escrits,

com els dibuixos un cop estripats.

Com un adéu vestit.

Com un adéu callat.