Em dius que portes

Em dius que portes

un abric de tristesa,

cosit a punxades

d’absència,

amb fil de silencis.

Esperes que passi la pluja

i els núvols deixin lloc

a un sol tímid a mitja tarda.

Estàs trista,

prou trista,

per dir-m’ho mentre cantes

a mitja veu.

La guitarra pica les notes

que ressonen dins meu

com agulles de culpa

i es claven a la gola

sense fer sang,

i no et puc cridar,

que vinguis amb mi.

Estàs trista,

prou trista,

per començar a plorar

gotes gelades,

galtes avall

com un desglaç primaveral,

a les afores d’una vall

on descansa el teu trist cor.

Estàs trista,

prou trista,

per pensar en mi

i els meus mots

que van recordant

aquell amor mai confirmat,

entre retalls de paraules

que volen amb el vent,

cercant pensaments

que t’allunyin del plor trist

on tots dos,

estem navegant.