dijous, 27 d’abril del 2017

Des del moment de l’adéu


Des del moment de l’adéu
el meu cor és un rodamón
que no deixa de buscar-te
com a raó de viure.
Des del moment que el sol
s’amaga rere qualsevol horitzó
comença el cor a pregar
per trobar-te en el següent revolt.
Des del moment que em sona una veu
com el teu so et busquen els ulls
entre la gent del voltant,
cercant rialles i somriures,
com els que m’omplies aleshores,
plegats de mans,
robant un bes enrojolat
i unes carícies d’amagat
els ulls dels companys
que ja reien del nostre joc
de fet i amagat.
Des del moment de l’adéu
el meu cor és un rodamón
que no deixa de buscar-te
com a raó de viure.
Esperança que mai mor,
companya inesgotable del record
amb fons de color blau
amb puntades de pluja caient,
camí d’una tardor
on el darrer so
fou un adéu
que mai entendre.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada