dimecres, 26 d’abril del 2017

Sona la revetlla



Sona la revetlla
d’un ahir ja llunyà
i recordo els braços
com a serps amagant-se
rere les robes primes
que cobrien el cos
jove i alegre,
descobrint per primer cop
les formes càlides
dels pits durs i excitats,
mentre els peus
d’una aprenent
d’amant em pujaven
cames amunt,
excitat entre totes dues
la nit se’m feia llarga
i la lluna somreia
la meva ingenuïtat,
acalorat entre cames i mans.
Fregant els llavis
el tou de l’orella carregada
d’arracades
que volien jugar
gola endins.
Xerrant després,
mentre dormia la gent,
sota l’efecte amarg
d’un cafè gelat,
a les tantes de la matinada,
mirant fotos
de quant eres una infant,
plorant llàgrimes silents
mentre pensava i escrivia
els primers versos
d’aquell estiu,
en que em deies adéu,
agenollat als peus
d’un estrep de tren,
que et feia més petita
i més llunyana
fins fer-te oblit
dins la teranyina
d’anys que van venir després,
i encara cerquen els dits,
mugrons i pits,
mentre s’escapen petons
cada cop que vaig al llit
fent del coixí el millor amic,
escoltant versos i queixes
de l’antic enamorat
que no ha deixat de patir,
des d’aquella nit
de la revetlla d’un estiu finit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada