Sona la revetlla

Sona la revetlla

d’un ahir ja llunyà

i recordo els braços

com a serps amagant-se

rere les robes primes

que cobrien el cos

jove i alegre,

descobrint per primer cop

les formes càlides

dels pits durs i excitats,

mentre els peus

d’una aprenent

d’amant em pujaven

cames amunt,

excitat entre totes dues

la nit se’m feia llarga

i la lluna somreia

la meva ingenuïtat,

acalorat entre cames i mans.

Fregant els llavis

el tou de l’orella carregada

d’arracades

que volien jugar

gola endins.

Xerrant després,

mentre dormia la gent,

sota l’efecte amarg

d’un cafè gelat,

a les tantes de la matinada,

mirant fotos

de quant eres una infant,

plorant llàgrimes silents

mentre pensava i escrivia

els primers versos

d’aquell estiu,

en que em deies adéu,

agenollat als peus

d’un estrep de tren,

que et feia més petita

i més llunyana

fins fer-te oblit

dins la teranyina

d’anys que van venir després,

i encara cerquen els dits,

mugrons i pits,

mentre s’escapen petons

cada cop que vaig al llit

fent del coixí el millor amic,

escoltant versos i queixes

de l’antic enamorat

que no ha deixat de patir,

des d’aquella nit

de la revetlla d’un estiu finit.