Has marxat un cop més

Has marxat un cop més

del meu costat,

ho vam fer enfadats.

Una baralla de cors,

mirades creuades,

callades.

Paraules

que no es van dir,

carícies

que no es van fer,

petons

que es van quedar

entre els llavis

i la pell.

Pensava que no seria

important,

que el temps,

l'aniria tapant amb el pols

de l'eternitat.

Cada racó compartit,

cada paraula versemblant,

cada vers,

mirades perdudes,

petons lleugers,

carícies ràpides,

rialles al descobert,

tot em porta de nou al teu

record.

al nostre ahir,

al buit de no tenir-te.

Quan, amor,

et podré per fi tornar-te

a nomenar així,

i que em puguis respondre.

Quan no ens veiem

Quan no ens veiem ,

volem fer-ho

i quan hi som

el temps passa lent

i el rellotge sembla aturat.

Sonen retrets d'enamorats,

petons d'amagat,

carícies que no volen sortir,

i un me n'haig d'anar.

Quan no et sento,

voldria trucar-te

i quan hi parlem

entre tots dos s'omplen

d'instants de silencis,

com si escoltar-los

ens omplis

i fes volar els desigs

que volem

i encara més

els que no podem.

Em vols lluny i em crides:

"Vine".

Et vull parlar

i t'escric versos

que vull en la teva veu.

Imagino mentrestant,

o recordo

antics instants

com vell amants

amagats

en llocs inversemblant,

cercant un amor

que no es fa,

que es perd pel camí

entre els meus dits

i les teves carns.

Senyora.

Com ho puc tornar a repetir,

veniu amb mi,

veniu amb mi...

El paisatge

El paisatge,

es desfà

com el dibuix

d'una aquarel·la

aigualida,

el cel perd el seu color,

el terra s'encartona

amb les crostes

dels records

que encara hi són.

Les muntanyes

amb grutes ombrívoles

on s'engolen

els sentiments

de les persones aïllades

en mars tranquils,

lluny de barques

que els duguin

a terra ferma,

i tot i així ens queda

la seguretat

per fer del demà l'inici

d'un incert caminar

vers el futur

color verd esperança. 

http://personatgesitinerants.blogspot.com.es/2016/12/bones-i-felices-festes-tots-aquarella.html

Ara que aquell temps

Ara que aquell temps

resta llunyà,

que l'escalfor

del moment s'ha bescanviat

per aquesta fredor

que talla la pell,

que esquinça el pensament,

ara descanso.

La memòria

em deix instants

de repòs,

on descansar

del neguit

d'un passat escàpol,

ombrívol,

neguitós.

Descanso, si,

de mi mateix,

de les angoixes

que em portaven

aquells instants temorosos

per perdre el que creia meu.

He trencat

amb les creences aquelles

que em portaren

a la vora de la follia,

res em queda,

tret de la imatge sèpia,

doblegada, suada

d'una tarda d'estiu

perduda en el temps,

en un ahir llunyà.  

https://camillestein.blogspot.com.es/2009/12/matriz.html

Des del primer petó

Des del primer petó,

s'engega el rellotge

del nostre temps,

que té més hores fora

que minuts dins.

Lentament descendeixen

els grans de sorra

del vell rellotge,

i creix poc a  poc

la muntanya daurada

de la part de sota.

Mentrestant

el menjar acuradament

preparat per

a la teva rebuda

es va gelant

i la beguda s'esclafa

amb l'ardent espera

que elàsticament

es va allargassant

en un interminable

romancejar.

A la paret,

un altre rellotge

dóna voltes incansablement

i amb les agulles

va cosint

com una nova Penélope,

el dia amb la nit,

esperant

que la teva arribada

pugui desfer l'angoixa

que crea la teva absència.

Des del primer petó,

potser sabíem

que podria arribar

una estona com aquesta,

però vam voler apostar

per una puntualitat

que mai  es va donar.

La taula parada,

fa tant de temps,

és ara un menú

de teranyines amb glacé

de pols deixat anar

des d'un passat

que mai va esperar gaire

del futur que havia de venir.

Amor,

el temps

dels rellotges ja ha passat,

i ara espera la llarga lletania

d'una eternitat, dins del mirall.