Has
marxat un cop més
del
meu costat,
ho
vam fer enfadats.
Una
baralla de cors,
mirades
creuades,
callades.
Paraules
que
no es van dir,
carícies
que
no es van fer,
petons
que
es van quedar
entre
els llavis
i
la pell.
Pensava
que no seria
important,
que
el temps,
l'aniria
tapant amb el pols
de
l'eternitat.
Cada
racó compartit,
cada
paraula versemblant,
cada
vers,
mirades
perdudes,
petons
lleugers,
carícies
ràpides,
rialles
al descobert,
tot
em porta de nou al teu
record.
al
nostre ahir,
al
buit de no tenir-te.
Quan,
amor,
et
podré per fi tornar-te
a
nomenar així,
i
que em puguis respondre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada