Plou,
gota a gota,
instants
que
cauen embolcallats
dins
de polsim d'aigua.
Navega
el pensament
entre
aquest mar
d'aigües
separades
i
penso perquè jo,
no
sóc una d'elles.
Enamorar-me
i canviar
d'estat
en una vida eterna
de
canvis i navegar
per
un món gens distant
i
alhora llunyà.
Volar
cap per avall
i
besar el terra moll,
ser
riu d'un cabal creixent
i
oferir la vida
per
ser vida en altre esser.
Sortir
de nou d'aquest cos
i
volar fet fum
per
tornar al regne del núvols
i
ser novament eteri,
desitjant
ser qui sap si...
eternament
gota de pluja.
Deixo
de somiar
i
retorna la ment
a
veure la pluja fora de mi.
Qui
sóc jo. ara mateix?
qui sóc jo ara mateix?
ResponEliminasóc
el desig d’obrir portes més lluny de mi
de ser la flaire que embolcalli aquest petit món
un mon que en mi és presoner
que em depassa i m’engrandeix
més enllà del límit de la meva pell
sóc
el batec de la terra que trepitjo
el regalim d’un núvol o
les ales d’un vol finit,
qui sap si...
l’eternitat efímera d’un instant
o la fragilitat d’un somni
sóc...
potser
el vers no escrit
d’un poema inacabat
o el so d’una melodia
no composada...
fragilitat
conjetura
debilitat
ficció
...
però més enllà de tot... soc!