Com una segona pell

Com una segona pell
em marca la roba el teu cos,
ajustat tant
que la imaginació no té lloc,
només cal mirar el teu cos
i deslliurar un amor impossible.
M’enamora el somriure
que desfà el glaç
i el cabell
que vola al vent
mentre em dius
per un nom inventat
que conjuga intimitat
i secret clar
a la llum del sol estelat.
M’ensenyes un cos
que vull aprendre,
i un somriure
que de nou m’enamora,
mentre el silenci em diu,
que ets penyora d’un altre voler.
Passa com un riu lentament
cada dia estones
d’aigua tranqui-la
i quan el sol s’acaba
marxes fugint
d’un raig lunar
i em deix somiant
el teu retorn
amb un altre jorn
de sol fugaç.
Enceta l’olor del cos
que em fa somiar
altres estones
al teu costat,
mentre et se d’un altre,
el cor enamorat.
Com una segona pell,
et marca la roba el teu cos,
ajustat,
tant que no em cal imaginar,
només plànyer
l’amor que no vol arribar.

Com una cortina

Com una cortina
d’atzabeja onejant,
et recordo abans de la partida.
D’espatlles voleiant
aquells cabells brillants
en les nits de lluna blanca,
llisos caient fins mitja esquena,
retallats en el temps i en la foscor,
parlant de mil futurs
sense saber que cap seria nostre,
deixant els clots dels nostres cossos
en un llit fins aleshores orfe de tu
i després vivint del teu record
que dolçament es marcia
entre núvols d’estels
i plomades de cotó
belant les nits solitàries.

Un polsim
que el temps
m’ha emblanquinat,
em deixa més vell
i no tant savi
com hauria volgut
per fer dels errors
d’aquell passat compartit,
jo ara veig
com riu el rostre
els dies que baixes al poble,
repicant el teu nom
amb somriures amagats
entre mots que tothom sent
entre els crits de la quitxalla
que juga a la porta de l’escola.
I jo et miro de lluny
per no saber que dir,
esperant que allarguis la mà
i la nostra pell es torni a tocar,
com un preludi
d’un nou primer petó
que cremi el vell i fosc passat.
Mentrestant seguiré mirant
la fina cortina d’atzabeja onejant.

Cau el temps de les paraules

Cau el temps de les paraules
en el teu pou del silenci.
Cauen els pètals
de les margarides
als meus peus,
en la muda resposta
al teu silenci.
Cauen llàgrimes de soledat
galtes avall
mirant els núvols passar.
Cauen els instants
com grans de sorra
en el rellotge del temps
i no et veig arribar.
Cauen les forces
d’uns braços abans ferms
i ara em tremola la mà
en escriure aquests mots.
Cau el sol
dolçament sota un llit
de mar blava
a comptar estels
fins poder dormir .
Cauen closos
els ulls cansats
de tant mirar
un horitzó nou
on esperar els teus petons
en forma de paraules.
Cau poc a poc l’esperança
de no estar filant el tapis
d’un comiat silenciós.

Granat ja està el maig,

Granat ja està el maig,

ombrejant la tarda,

i fita des del finestral

obert a ponent,

esperant la fugida lenta

d'un sol gairebé absent.

Cauran persianes,

es tancarà

el darrer finestró

i t'esperarà.

Entraràs qui sap si...

furtiva d'un amor

que la lliga,

per trobar-te

amb un que et fa lliure.

La nit es vestirà

amb llençols de setí,

i cobrellit de cotó,

ni tant sols la lluna

et veurà estimar.

Cauran com fulles seques

les peces de roba,

i escampades

com pètals de colors

faran camí vers

el instant íntim.

Nua en ta maduresa,

càlida en els petons,

tranquil·la en les carícies.

Descobriràs

de nou el valor

del temps engabiat.

I oferiràs,

com sempre ho fas.

T'oferiràs

i ell ho veurà.

Retornarà

vers el teu cos bell,

tot allò que has ofert,

i la nit es farà silent,

i l'aire serà pell

i el cos serà calor

i el moviment goig.

Les hores es faran minuts

i podràs restar amb ell,

la nit promesa,

el plaer cobert,

l'un dins l'altre

com ànimes siameses,

com els dits

que no paren de ballar,

com els llavis

que cerquen

infinits camins i racons.

El cor vell

que no es cansa d'esperar,

les mans que tremolen,

els dits

que escriuen t'estimo

en la vall

de l'esquena reposant.

Amor,

un mot

que s'escriu un cop a l'any

amb ploma de pell i carn

en el teu cos tibat,

La lluna se'n vol anar a dormir

La lluna se'n vol anar a dormir,

i els núvols de cotó

li fan el llit,

mentre els estels

s'apaguen un a un.

La matinada

s'encén amb llums d'absències.

Fa uns instants

que te n'has anat,

el llit està calent encara

i els meus dits

tenen el remor

del record d'un tacte càlid

que no vol marxar

i deixar-me sol.

Com si la paret

fos translúcida,

miro més enllà

on la nit t'ha fos.

Inert el cos,

no sap que fer.

Altre cop te n'has anat,

furgant ferides velles

que ja mai es curaran.

No cal reptar ment endins

per recordar l'escalfor

amb que m'has rebut,

bes a bes,

cada part

del teu cos

he reconegut,

endinsant-nos

fins al fons,

d'un amor,

el nostre,

perdut

entre ombres

que es repeteixen

com els glops

d'aquell aiguardent,

que cau gola avall

en la foscor

i la soledat

que mitiguen

els versos que t'escric,

rabiüt com un amant

 abandonat

en encetar-se el jorn

del comiat.

Vull tornar a gaudir

dels teus braços

envoltant-me

joiosa

i amb ganes

d'estar amb mi.

Reposa el cos

Reposa el cos

són pes en la paret

i cobrint-se de la fredor

que la pedra guarda,

de la nit anterior.

Voleia la melena

al ball de la brisa fresca,

i espera somrient

del sol una escalfor,

matinera,

que temperi

la fredor resistent.

No se dir-te

si ho esperava,

o si em temia l’absència,

si el somriure

era amarg com la rosada,

o el garbí

em portava la flaire

d’una tarda recordada.

Tu escrius i jo llegeixo,

i enfilo

el rosari de les paraules,

mentre penso,

i després pinto uns mots

que volen ser versos.

I no em saps enamorat,

i em reconeixes

pels quatre sons

que et faig

quan t’he saludat.

I esperes ignorant,

qui t’escriu

les dolces rondalles,

t’entretens

comptant margarides,

orenetes,

fulles volant

o flocs de color blanc.

O l’ignorant sóc jo

i tu saps que tinc por

de dir-te:

T’estic estimant!