La
lluna se'n vol anar a dormir,
i
els núvols de cotó
li
fan el llit,
mentre
els estels
s'apaguen
un a un.
La
matinada
s'encén
amb llums d'absències.
Fa
uns instants
que
te n'has anat,
el
llit està calent encara
i
els meus dits
tenen
el remor
del
record d'un tacte càlid
que
no vol marxar
i
deixar-me sol.
Com
si la paret
fos
translúcida,
miro
més enllà
on
la nit t'ha fos.
Inert
el cos,
no
sap que fer.
Altre
cop te n'has anat,
furgant
ferides velles
que
ja mai es curaran.
No
cal reptar ment endins
per
recordar l'escalfor
amb
que m'has rebut,
bes
a bes,
cada
part
del
teu cos
he
reconegut,
endinsant-nos
fins
al fons,
d'un
amor,
el
nostre,
perdut
entre
ombres
que
es repeteixen
com
els glops
d'aquell
aiguardent,
que
cau gola avall
en
la foscor
i
la soledat
que
mitiguen
els
versos que t'escric,
rabiüt
com un amant
abandonat
en
encetar-se el jorn
del
comiat.
Vull
tornar a gaudir
dels
teus braços
envoltant-me
joiosa
i
amb ganes
d'estar
amb mi.
Potser si la deixes anar, tornarà per embolcallar-te amb més ganes així com vols tu.
ResponEliminaAferradetes!