Reposa el cos

Reposa el cos

són pes en la paret

i cobrint-se de la fredor

que la pedra guarda,

de la nit anterior.

Voleia la melena

al ball de la brisa fresca,

i espera somrient

del sol una escalfor,

matinera,

que temperi

la fredor resistent.

No se dir-te

si ho esperava,

o si em temia l’absència,

si el somriure

era amarg com la rosada,

o el garbí

em portava la flaire

d’una tarda recordada.

Tu escrius i jo llegeixo,

i enfilo

el rosari de les paraules,

mentre penso,

i després pinto uns mots

que volen ser versos.

I no em saps enamorat,

i em reconeixes

pels quatre sons

que et faig

quan t’he saludat.

I esperes ignorant,

qui t’escriu

les dolces rondalles,

t’entretens

comptant margarides,

orenetes,

fulles volant

o flocs de color blanc.

O l’ignorant sóc jo

i tu saps que tinc por

de dir-te:

T’estic estimant!