dimarts, 1 de març del 2016

La veu se'm fa trista




La veu se'm fa trista,
com el ressò d'un fado
que no vol començar a cantar.
Sense pensar,
m'acarono els llargs cabells
de la blanca barba,
com si jugant
volgués tocar la vella guitarra,
d'aquelles tardes solitàries
vora la mar callada.

Miro enllà,
més enllà
que el pensament fugisser
em porta trencant les portes
del passat
per dur-me al teu voral,
entonant duets de cançons
que llavors si tenien so.

Cada nota és un tall,
que avui encara es guareix,
amb salabror que neix
de la mar ixent
 d'uns ulls plorant.
I viu i reviu
el petó perdut,
la mà que es fa estranya,
el cor que s'alenteix
i que no em vol deixar respirar.

1 comentari:

  1. M'arriba molt això del "fado/ que no vol començar a cantar". El teu poema és bell i trist com un fado, i encara més, perquè no vol ni començar.

    ResponElimina