dilluns, 29 de febrer del 2016

Quan la nit cau





Quan la nit cau,
fresca,
nova,
fosca,
silent i solitària,
m'embolcallo
en la vella manta
de pensar,
de vegades,
la vella mandra
de pensar.
Miro aquell retrat
ja rossegat
per les vegades
que he acaronat
els cantons onejants
d'aquell cartró
que et guarda
viva al cor
i inert a la vista.
I, mirant-te als ulls,
rellegeixo
de nou els vells poemes
que mai vaig escriure
i que encara guardo
verges dins meu.
Només amics,
vam quedar
en pujar
al tren de la llunyania,
al tren de la soledat.
Però,
jo,
incapaç d'oblidar,
vaig cuinar
des del meu petit racó,
receptes d'amor,
on cada nit
m'oferia un tats,
un insignificant tast,
per conservar la vida
que em fugia,
veloç rere el tren,
on jo només...
era un amic.
http://eclipses-pichy.blogspot.com.es/2016/02/te-quiero-amigo.html#more

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada