Et deix mons llavis

 

Et deix mons llavis

sobre els teus

tant suaument com puc,

no vull despertar-te.

Un darrer bes

que ja mai et donaré.

Miro el cos nu

que deixo a la vora

i ploro per les carícies

que ja no faré.

Cauen dues llàgrimes

sobre els mugrons

i et mous,

encara dormint.

L’amor no es cansa

d’esperar,

però el cor pateix

i es debilita.

Trist,

estic molt trist

pel mots que no arriben,

pels petons que no es fan,

per la carícies

que se’n van

amb l’aire del vespre

per no tornar,

per aquest cos

que em se de memòria

i ja mai serà el meu company

en algun tàlem perdut.

Els silencis

t’allarguen la teva vida

i escurcen la meva.

Sóc l’illa perduda

en un mar de llàgrimes

que espera la salvació

en l’horitzó.

Ja no queden més sanglots

per llençar a l’aire,

Ja no tinc més retrets.

Ja no em queda l’esperança

d’un demà matiner al teu costat.

Que puc fer sinó plorar

pel que he perdut

sense haver tingut?

Que puc fer sinó plorar

per l’amor que no m’arriba?

Que puc fer sinó morir

d’enyor mirant un retrat vell

d’una jove que em va robar el cor

i me’l va tornar dolorit?

Estic cansat d’esperar!

Estic cansat de semblar sord

en no sentir els mots!

Estic cansat de semblar cec

de no llegir els teus pensaments!

Estic cansat, ara que sóc vell!

Vull descansar,

apagar-me a la teva vora,

marxar sense fer soroll,

prement les mans sobre el pit

després d’un darrer petó.