Em sento presoner del teu silenci.
L’habitació on s’interroga els sospitosos.
No veig ningú des de la meva banda,
però et se vigilant, veient els meus actes
i sentin els meus mots i jo no veig ni sento res.
Aquesta situació m’adoloreix el cor,
i me’l fa cada vegada més petit com si
d’una ceba es tractés i se’m saltessin les capes
per reduir-lo i minvar-lo.
Dóna’m força amb la teva veu,
amb les teves lletres, amb els petons promesos,
amb les carícies que guardes.
Torna’m el que et demano.
Torna’m la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada