No recordo
que entre els darrers petons
que et demanava,
sortits de dins teu,
una carícia,
que recorreguessis el cos nu
que cobria el meu cor adolorit
sense que fos una petició.
No recordo veure’t obert
i demanar-me qui vingués
dins teu un cop al menys.
No recordo
que em neguessis res,
però tampoc recordo,
i això m’adoloreix,
res més,
que el teu oferiment inert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada